La investigación de Cobalto con
Laila Tafur se materializará en 2020 con la intervención
en la escuela IES Montjuïc.
Vamos a realizar una asignatura llamada Lenguas Vivas de febrero a junio para los teens de IES Montjuïc
dentro de las actividades de “Caixa d’Eines” del Graner espacio de creación contemporánea.
Vamos a realizar una asignatura llamada Lenguas Vivas de febrero a junio para los teens de IES Montjuïc
dentro de las actividades de “Caixa d’Eines” del Graner espacio de creación contemporánea.
“Cada vez que mento a Francia me acuerdo de tu presencia, porque de Francia a Fran- cisco es poca la diferencia” coplilla popular. De Francia a Francisco, de Sudan a sudar, de triste a Tristán, así hacen Alba y Laila de hackers del lenguaje, colándose en los tex- tos, poniéndole carne a las palabras, mas- ticándolas, dislocando su signi cado o cel- ebrando su sonoridad. Al cuerpo del texto lo ponemos a sudar, a su gramática a bailar, su sintaxis se agita al ritmo de la noche, y hacemos del blablabla una esta del no parar.
Alba Rihe i Laila Tafur
L’ara de les pràctiques artística i corporal passa a un futurible inaccessible de moment, i dins d’aquest marc cal una reformulació de la manera de fer i moure aquest cos que fins fa relativament poc tenia en la trobada presencial el seu principal suport. Hem passat a reunir-nos en un sol cos fantasmal disseminat en pantalles, a l’estil de santa Teresa de Jesús, repartida a trossets entre els seus fidels i devots seguidors, descobrint de sobte quatre braços i tres cors: un cos zombie que supera en extensió al cos viu. Traduir a paràmetres virtuals instruccions que abans s’activaven en sessions presencials implica la necessitat de termes com ara videopresència, teletreball, zoom, etc., i, a més, suposa la independència i l’autonomia de cossos diversos en diverses situacions de confinament. Si bé són les eines que tenim més a mà per gestionar aquest gir de guió i viure l’experiència de crisi amb la mínima frustració corresponent a la caiguda del que coneixem, nosaltres preferim desaccelerar la producció i vincular-nos amb el present des de la cura mútua i la cooperació.
Nosaltres proposem continuar, elaborar pràctiques d’acord amb la situació, sense obli- dar ni el benestar de les teenagers ni la categoria d’arts vives, que és la que ens agrupa i ens imprimeix moviment. Gràcies a l’Imma, la professora de música que ens acom- panya en l’aventura, coneixem la situació individual de les alumnes i el context general de l’institut. Les dinàmiques que Lenguas Vivas articulava a la classe presencial ja no són útils en aquest nou medi (el dansaoke i les sessions de ball col·lectives a partir de la còpia; l’aparició d’un cos humus, una massa sense límit que es deixa modificar pel que toca; les derives poètiques de paraules relacionades en semàntica o fonètica, contingudes i expressades en un imaginari compartit, etc.), han de ser substituïdes per alguna cosa que tingui sentit en aquest nou panorama i que, a més, les allunyi de la urgència i l’exigència que el sistema educatiu ha escollit exercir en el nou format edu- catiu.
Els processos d’investigació van units a la necessitat d’acció, a la suor, a la resistència i al cansament que implica una voluntat posada a disposició dels sabers i la supervivèn- cia. L’adaptació a les formes de producció i al treball exigeix més que no pas ofereix; les eines de les quals disposa l’art per teixir el que és comú tenen uns altres temps, uns altres paradigmes. Si entenem la dansa o la performance com a activitat intel·lectual, podem incloure’ns-hi i desplegar aquest paradigma. La categoria arts vives ha estat ampliada a arts zombies, que ja no són altra cosa que la imatge virtual del que eren, on se substitueix la presència per avatar i es canvia la carn per píxels. Aquestes pràctiques de dansa o arts vives esdevenen una reinvenció de si mateixes des de la lògica produc- tivista i no tant la presència, que no representa altra cosa que el que és.
En els moment de crisi hi ha qui diu oportunitat, d’altres amenaça capitalista que vol sobreposar-se al més aviat possible a la falsa necessitat de consum. Totes dues coses són certes, perquè necessitem seguir mentint-nos, creient i creant ficció. I en tot això el cos té molt a dir-hi, i la música molt a injectar-hi, i l’una i l’altre tenen fam de canviar, d’intercanviar, justament a causa de la commensurabilitat dels afectes i defectes.
Quina disciplina és la disciplina que et necessita tota per posar-se en acció? El moviment i el cos en aliança per produir què? Pensament, tasques, salut, oci, maneres d’estar juntes? Què? Quina disciplina és aquesta? És una indisciplina?
Les facetes lògica, verbal i racional queden relegades a les assignatures “de tota la vida”. Nosaltres, amb Planeta Cobalto, portem tot allò que traeix els noms i les definicions, el que vol romandre en el terreny de tot allò “encara per...” i animar al joc, al plaer i al desconcert. Vam començar l’activació del Planeta Cobalto en un estat de quarantena, vam escollir com a suport l’inici d’un relat de ciència-ficció creat a partir d’un escenari fantàstic, en què els alumnes de l’assignatura són cocreadors d’aquest nou lloc ficcionat. Aquests processos ens duen a la fabricació col·lectiva de paisatges futuristes que, a base de missions enviades setmanalment, obren el debat sobre com volen que sigui el Planeta Cobalto, els seus habitants, les seves reunions i festes, el seu llenguatge, el seu cos, etc., ja que ara la classe forma part de La Resistencia de Luzazul. Fem servir diferents eines de comunicació per arribar als nostres adolescents, des de cartes fins a xerrades per zoom, collages o haikus dins d’una ampolla, a fi d’allunyar el cos de la pantalla i activar el pensament crític a través del joc.
Cossos adolescents envaïts per la vergonya, entrenats en la restricció, en el “no facis això, no facis allò, seu, espera, escolta, si no fas això no moles, si no fas allò altre es riuran de tu, si ets estrany ho tens clar...” Aquests cossos demanen a crits disbauxa, de- manen a crits límits, perquè no saben fer ús de la seva llibertat, ningú els n’ha ensenyat, ben al contrari: a compartir la història sense remugar!
L’ara de les pràctiques artística i corporal passa a un futurible inaccessible de moment, i dins d’aquest marc cal una reformulació de la manera de fer i moure aquest cos que fins fa relativament poc tenia en la trobada presencial el seu principal suport. Hem passat a reunir-nos en un sol cos fantasmal disseminat en pantalles, a l’estil de santa Teresa de Jesús, repartida a trossets entre els seus fidels i devots seguidors, descobrint de sobte quatre braços i tres cors: un cos zombie que supera en extensió al cos viu. Traduir a paràmetres virtuals instruccions que abans s’activaven en sessions presencials implica la necessitat de termes com ara videopresència, teletreball, zoom, etc., i, a més, suposa la independència i l’autonomia de cossos diversos en diverses situacions de confinament. Si bé són les eines que tenim més a mà per gestionar aquest gir de guió i viure l’experiència de crisi amb la mínima frustració corresponent a la caiguda del que coneixem, nosaltres preferim desaccelerar la producció i vincular-nos amb el present des de la cura mútua i la cooperació.
Nosaltres proposem continuar, elaborar pràctiques d’acord amb la situació, sense obli- dar ni el benestar de les teenagers ni la categoria d’arts vives, que és la que ens agrupa i ens imprimeix moviment. Gràcies a l’Imma, la professora de música que ens acom- panya en l’aventura, coneixem la situació individual de les alumnes i el context general de l’institut. Les dinàmiques que Lenguas Vivas articulava a la classe presencial ja no són útils en aquest nou medi (el dansaoke i les sessions de ball col·lectives a partir de la còpia; l’aparició d’un cos humus, una massa sense límit que es deixa modificar pel que toca; les derives poètiques de paraules relacionades en semàntica o fonètica, contingudes i expressades en un imaginari compartit, etc.), han de ser substituïdes per alguna cosa que tingui sentit en aquest nou panorama i que, a més, les allunyi de la urgència i l’exigència que el sistema educatiu ha escollit exercir en el nou format edu- catiu.
Els processos d’investigació van units a la necessitat d’acció, a la suor, a la resistència i al cansament que implica una voluntat posada a disposició dels sabers i la supervivèn- cia. L’adaptació a les formes de producció i al treball exigeix més que no pas ofereix; les eines de les quals disposa l’art per teixir el que és comú tenen uns altres temps, uns altres paradigmes. Si entenem la dansa o la performance com a activitat intel·lectual, podem incloure’ns-hi i desplegar aquest paradigma. La categoria arts vives ha estat ampliada a arts zombies, que ja no són altra cosa que la imatge virtual del que eren, on se substitueix la presència per avatar i es canvia la carn per píxels. Aquestes pràctiques de dansa o arts vives esdevenen una reinvenció de si mateixes des de la lògica produc- tivista i no tant la presència, que no representa altra cosa que el que és.
En els moment de crisi hi ha qui diu oportunitat, d’altres amenaça capitalista que vol sobreposar-se al més aviat possible a la falsa necessitat de consum. Totes dues coses són certes, perquè necessitem seguir mentint-nos, creient i creant ficció. I en tot això el cos té molt a dir-hi, i la música molt a injectar-hi, i l’una i l’altre tenen fam de canviar, d’intercanviar, justament a causa de la commensurabilitat dels afectes i defectes.
Quina disciplina és la disciplina que et necessita tota per posar-se en acció? El moviment i el cos en aliança per produir què? Pensament, tasques, salut, oci, maneres d’estar juntes? Què? Quina disciplina és aquesta? És una indisciplina?
Les facetes lògica, verbal i racional queden relegades a les assignatures “de tota la vida”. Nosaltres, amb Planeta Cobalto, portem tot allò que traeix els noms i les definicions, el que vol romandre en el terreny de tot allò “encara per...” i animar al joc, al plaer i al desconcert. Vam començar l’activació del Planeta Cobalto en un estat de quarantena, vam escollir com a suport l’inici d’un relat de ciència-ficció creat a partir d’un escenari fantàstic, en què els alumnes de l’assignatura són cocreadors d’aquest nou lloc ficcionat. Aquests processos ens duen a la fabricació col·lectiva de paisatges futuristes que, a base de missions enviades setmanalment, obren el debat sobre com volen que sigui el Planeta Cobalto, els seus habitants, les seves reunions i festes, el seu llenguatge, el seu cos, etc., ja que ara la classe forma part de La Resistencia de Luzazul. Fem servir diferents eines de comunicació per arribar als nostres adolescents, des de cartes fins a xerrades per zoom, collages o haikus dins d’una ampolla, a fi d’allunyar el cos de la pantalla i activar el pensament crític a través del joc.
Cossos adolescents envaïts per la vergonya, entrenats en la restricció, en el “no facis això, no facis allò, seu, espera, escolta, si no fas això no moles, si no fas allò altre es riuran de tu, si ets estrany ho tens clar...” Aquests cossos demanen a crits disbauxa, de- manen a crits límits, perquè no saben fer ús de la seva llibertat, ningú els n’ha ensenyat, ben al contrari: a compartir la història sense remugar!